El 30 de juliol havien caigut a la plaça Llucmajor de Barcelona dos militants d'ETA, Wilson i Txiqui. Aquestes detencions formaven part d'un operatiu policial contra ETA conseqüència de la infiltració de "Lobo". El primer estava acusat de ser el cervell que havia planificat l'assassinat de Carrero Blanco. Quan el van detenir a Barcelona, duia una agenda on figurava el nom i el telèfon de Huertas Clavería i, en la seva declaració, va confessar que havia mantingut contactes personals amb el periodista.

La Direcció General de Seguretat ho va fer públic el 4 d'agost i es feia saber que també s'havia detingut a un estudiant de medecina, una jove de Vitoria, un monjo de Montserrat (amic de Huertas) i 3 monges. Això va suposar el segon processament i la incomunicació a la 5a. galeria de la Model (la dels presos perillosos) d'en Huertas. Es vivien els últims mesos del franquisme. Unes setmanes més tard, Txiqui seria un dels darrers afusellats pel Règim, al setembre de 1975.

"L'agenda de Wilson era plena de noms i números, i així va entrar també a la Model Francesc Bofill, l'amic monjo de Montserrat, que m'havia demanat rebre alguns bascos sense significació política que tenien problemes a Euskadi per haver-se relacionat amb ETA.

Davant de com era, de delicada, la situació del meu segon cas, la meva dona va buscar un nou advocat, l'Agustí de Semir, i ella va ser autoritzada a visitar-me com a advocada suplent i ajudanta d'Agustí (...) Tot això succeïa en el marc de la llei antiterrorista dels darrers mesos del franquisme. Semir no amagava que estava preocupat." [J.M. Huertas Clavería - testimoni personal]

Mossèn Joan Soler, rector de la parròquia de Santa Maria del Taulat del Poblenou en aquells anys, també era codirector de la revista Quatre Cantons amb Huertas Clavería. Compartien, a més de responsabilitats en aquesta publicació, idees i compromís social.

Parla amb Maria Favà de quan són acusats, Huertas, ell mateix i altres, de complicitat amb el militant d'ETA Wilson, considerat el cervell de la planificació de l'assassinat de Carrero Blanco que va ser acollit provisionalment en un pis de la parròquia. Es convertí en l'únic capellà incomunicat a la presó a Catalunya.

Davant les acusacions tan greus de complicitat amb Wilson i per indicació d'Agustí de Semir, la dona de Huertas Clavería, Araceli Aiguaviva, envià una carta als diaris explicant com havien passat en realitat els fets. Els efectes van ser contundents. La imatge de Josep María Huertas torna a ser la de sempre, no la d'un terrorista com se l'havia volgut pintar. Va ser una arma indiscutible tot i que no va agradar als sectors ultres.

"De tota la gent que, en aquells encara difícils moments del final del franquisme, no van dubtar a comprometre’s intervenint a favor de Josep Maria Huertas, un va ser especialment important, escrit per Manuel de Pedrolo. Tot i que va ser publicat en una revista catalana de poca difusió “Canigó”, entra a fons en l’anàlisi de l’afirmació feta en el reportatge i que va suposar el consell de guerra i l’empresonament.

Es va publicar en calent el 16 d’agost de 1975. El text de Pedrolo és d’una lucidesa i d’una habilitat inqüestionables i una mostra de com un escriptor més que avesat a la lluita contra la censura sabia arribar just fins al sostre del publicable en aquells moments, prenent partit a favor d’una causa difícil. Pedrolo no va esquivar, com feien tots els altres articles publicats aleshores o més tard, la frase incriminada, sinó que l’abordà directament, tractant de salvar el salvable en uns moments en què un company de professió es trobava en serioses dificultats.

Amb una genial subtilitat no exempta d’ironia, Pedrolo deia moltes coses, moltes més de les que hom podia gosar dir en aquells moments. Tot això fa de l’article titulat “Insults i negocis lícits” una peça mestra del periodisme que hauria de figurar en totes les antologies i ser tema d’estudi a les facultats de ciències de la comunicació." [Jaume Fabre - testimoni personal]

L'entorn de Huertas Clavería va patir les ires dels sectors més reaccionaris, trucades i cartes anònimes amenaçadores que van provocar, fins i tot, que durant uns dies, la seva esposa, Araceli, anés a viure a casa dels seus bons amics, els Prochazka.

A l'agost, els companys a la redacció de la revista "4 cantons" editaren un número monogràfic dedicat al company empresonat. Publicaren reportatges sobre altres processats amb anterioritat, la vaga de premsa, una cronologia sobre la negociació, una relació exhaustiva adhesions, perfils elaborats per Jaume Fabre, Maria Favà, Maria Eugènia Ibáñez, ...

En aquells dies, esclatà el Cas Wilson i els advocats van recomanar que no veies la llum. Aquell número va ser cremat, però no tots els exemplars...